Pensaments d'un pensador pallús

La finestra del Pol

Aquí a dalt, a fora la finestra, el carrer sembla tant lluny. Tot sembla inútil i tota aquella gent caminant... on aniran? Té algun sentit tot plegat? Que canviaria en el món si saltes? Ara és el moment, ara toca decidir. Ja no hi ha excuses. Continues o et quedes. Les mans et tremolen i el cor es dispara. Un moviment i tot s’acaba. Com he arribat a l’altre banda de la finestra? Jo només volia ser feliç i fer feliç a la gent que m’envoltava. Les coses no surten mai com un espera. Potser a l’altre gent... la gent del carrer, si, potser sóc només jo el pringat. Fa fred, aquí, a fora. Collons sóc tant inútil que ni he trobat una finestra on poder fer-me l’últim piti, tranquil, sense patir per caure. Aggh a prendre pel cul, no diuen que fumar mata...

Aquella va ser l’ultima cigarreta del Pol. Bé, si fóssim exactes va ser l’ultima mitja cigarreta. El vent, una mà suada i aquell winston van decidir per ell. Tot va acabar ràpid, uns segons i es menjava de cap el sostre d’un 205 ple de pols. Qui ho diria mirant les fotos de fa anys, qui hauria imaginat aquella imatge tant dantesca. Com poses en un mateix àlbum de fotos l’imatge d’un peugeot 205 atrotinat amb una figura inerta encastada al sostre amb la d’un nen aprenen a anar amb bicicleta. Aquella bicicleta que tant estimava el Pol. Feia anys que no hi pujava i encara la guardava en perfecte estat. Ara ja està. Tota aquella innocència, totes aquells sensacions, tota aquella vida regalimava, juntament amb la pols, per les finestres trencades d’un cotxe vell.

El Pol no estava sòl, però ell ho ignorava. És difícil mantenir el cap clar quan tot va de cap i caiguda. Quan va canviar la vida del Pol? Quan va començar el camí que el portaria a aquella finestra un dimecres al vespre? Jo crec que ni el Pol ho sabia. Bé crec que ningú ho sap. Que porta a un noi de 23 anys a fumar-se una cigarreta fora una finestra d’un sisè pis?

Al cap i a la fi l’únic que volia era fer feliç la gent que l’envoltava i això el va matar. Durant la seva vida ell era feliç quan la gent del seu voltant era feliç. Ell sol no era ningú necessitava envoltar-se de gent contenta. En l’adolescència sense saber-ho ja ho va dir al mig d’un concert amb una borratxera descomunal. Allà al mig a punt de caure a terra i de cop i volta amb una serenor brutal es va girar i li va comentar al Jaume; totes les persones en el món es poden classificar en tres grups i tots hi són presents en aquests concert: el primer grup és la gent que salta i balla al so de la musica, és gent que disfruta, agafà la musica produïda per uns quants i disfruta només disfruta. Aquests grup és el més números. Després hi ha les estrelles, les que produeixen la matèria primera amb que el primer grup s’ho passa bé. Aquest grup és reduït però admirat per tothom, són gent amb esperit amb llum pròpia són, resumin, estrelles. Per últim tenim al tercer grup, el que treballa a l’ombra perquè tothom s’ho passi bé. Són la gent que està al control de so, són la gent que disfruta fent possible que tothom s’ho passi bé però sense glamur, sense focus, sense llum. Podrien estar ballant però realment el que volen és estar allà dalt, al darrera, mirant... veiem com balla la gent i disfrutant de veure la gent disfrutar. Ell, el Pol, era d’aquests. Era capaç de fer el major dels sacrificis per tal de veure un somriure. Algunes vegades de manera totalment autodestructiva . Al final ell ja no era important per ell mateix. Per si sol no valia rés. Ell se sentia d’aquesta manera. Sense saber-ho va anar sacrificant la seva vida pels altres i al final de manera tan compulsiva que no podia parar i tot li va esclatar. No podia suportar que la gent estigues trista, no podia suportar que en la vida hi ha vegades on has de fer mal per tirar endavant i ell no tirava endavant, no ho podia suportar.

El destí el tries tu però si el deixés fer al final és ell el que escull i això és el que l’hi va passar al Pol. Com un tronc baixant pel riu a la deriva no va poder esquivar les roques que es trobava i a cada topada es trencava una mica més. No va ser capaç d’agafar el rumb de la seva vida com tothom. Tenia por de fer mal a la gent que l’envoltava, la gent que l’estimava. Fins i tot quan estava trencat per tot arreu no era capaç de dir una sola paraula. D’ajuda no l’hi hagués faltat per suposat, però no tenia collons. A la finestra no pensava en l’estat que quedaria el seu cos al caure d’un sisè pis, l’únic que pensava era en la cara de la seva mare i de tothom que estimava al saber la noticia. Això era l’únic que el frenava.

En això pensava allà dalt de la finestra fins que un cigarro va decidir per ell, com ja sabeu.